Atac a Pearl Harbor
L'atac a Pearl Harbor (o Operació Hawaii, com era anomenada pel Quarter General Imperial) va ser un atac per sorpresa portat a terme per la Marina Imperial japonesa contra la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii, durant el matí del 7 de desembre de 1941, provocant de manera activa l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l'abandonament de la seva política d'aïllament. Es preparà com una acció preventiva per evitar que la Flota del Pacífic pogués afectar la guerra d'invasió que Japó preparava al sud-est asiàtic contra el Regne Uniti els Paisos Baixos. Al quedar la flota neutralitzada, es podria trencar l'embargament estatunidenc al qual Japó esta sotmès des de feia un any. Un cop els Estats Units quedessin afeblits militarment, el Japó buscaria negociar una pau en condicions favorables. L'Alt Comandament Imperial no volia una guerra llarga, doncs els Estats Units, a diferència d'ells, podien afrontar una guerra de desgast.
L'atac a Pearl Harbor (o Operació Hawaii, com era anomenada pel Quarter General Imperial) va ser un atac per sorpresa portat a terme per la Marina Imperial japonesa contra la base naval nord-americana de Pearl Harbor, a l'illa Oahu de Hawaii, durant el matí del 7 de desembre de 1941, provocant de manera activa l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l'abandonament de la seva política d'aïllament. Es preparà com una acció preventiva per evitar que la Flota del Pacífic pogués afectar la guerra d'invasió que Japó preparava al sud-est asiàtic contra el Regne Uniti els Paisos Baixos. Al quedar la flota neutralitzada, es podria trencar l'embargament estatunidenc al qual Japó esta sotmès des de feia un any. Un cop els Estats Units quedessin afeblits militarment, el Japó buscaria negociar una pau en condicions favorables. L'Alt Comandament Imperial no volia una guerra llarga, doncs els Estats Units, a diferència d'ells, podien afrontar una guerra de desgast.
L'atac, planejat per l'almirall Isoruko Yamamoto i dirigit pel vicealmirall Chuichi Nagumo, consistí en dues onades d'atacs aeris, totalitzant fins a 353 avions, llançats des de 6 portaavions japonesos. Els americans van ser agafats completament per sorpresa. Vuit cuirassats van ser enfonsats (dels quals se'n pogueren rescatar dos que tornaren posteriorment al servei actiu durant la guerra) i quatre més van quedar danyats. A més, altres vaixells menors (tres creuers, tres destructorsi un dragamines) van ser enfonsats o danyats severament, apart de 188 avions destruïts, i unes baixes que van ascendir a 2.403 morts i 1.282 ferits. No obstant això, els portaavions americans, que aquell dia no estaven al port, els dipòsits de combustible i torpedes, i les instal·lacions de reparació i manteniment de vaixells i drassanes, a més de la base de submarins i l'edifici del quarter general (seu també de la secció d'intel·ligència) van escapar a l'atac. Les baixes japoneses van ser mínimes, de només 29 avions i 4 submarins de butxaca, amb 65 homes morts o ferits. Si bé l'atac se saldà amb una gran victòria pel Japó, no aconseguí assolir la victòria decisiva que necessitava
Les Forces japoneses
Les Forces japoneses
6 portaavions: Akagi, Kaga, Hiryū, Sōryū, Shōkaku i Zuikaku.
2 cuirassats: Hiei i Kirishima.
2 creuers pesats: Tone i Chikuma.
1 creuer lleuger
8 destructors.
81 caces.
135 bombarders en picat.
104 bombarders horitzontals.
40 bombarders torpediners.
3 carguers de combustible.
1 buc de subministraments.
2 cuirassats: Hiei i Kirishima.
2 creuers pesats: Tone i Chikuma.
1 creuer lleuger
8 destructors.
81 caces.
135 bombarders en picat.
104 bombarders horitzontals.
40 bombarders torpediners.
3 carguers de combustible.
1 buc de subministraments.
En total havien 405 avions: 360 per a les dues onades d'atacs, 48 per patrulles aèries defensives i 9 caces nocturns per a la primera onada.
La primera onada havia de ser els atacs primaris, mentre que la segona havia d'acabar amb les tasques pendents. La primera contenia el gruix d'armes per atacar el vaixells principals, principalment torpedes. S'ordenà a les tripulacions que triessin els objectius més valuosos (principalment els cuirassats o els portaavions) o, si no en trobaven, qualsevol altra vaixell de gran valor (creuers i destructors). Els bombarders en picat havien d'atacar els objectius terrestres. Els caces havien d'atacar i destruir tants avions a terra com fos possible per assegurar-se que no poguessin enlairar-se per contraatacar als bombarders, especialment els de la primera onada. Quan el combustible dels caces fos baix havien de tornar cap als portaavions per tornar a carregar combustible i tornar cap al combat.
Abans de què l'atac comencés, dos avions de reconeixement llançats des de creuers van sobrevolar Oahu per informar de la composició de la flota enemiga i la seva localització. Quatre avions de reconeixement més van patrullar la zona entre la Kido Butai i Nihiiau, per tal de prevenir que la flota atacant fos sorpresa en un contraatac.
La primera onada
Els primers trets estatunidencs de la Segona Guerra Mundial i les primeres baixes de l'atac a Pearl Harbor tingueren lloc quan el USS Ward atacà i enfonsà un mini-submarí japonès a les 06:37. Cinc mini-submarins de la classe Ko-hyoteki planejaven atacar les naus estatunidenques amb torpedes simultàniament a l'inici del bombardeig aeri. Cap d'aquests cinc submarins va tornar a la seva base. Dels 10 tripulants dels submarins, 9 van morir i l'únic supervivent, Kazuo Sakamaki, va ser el primer presoner de guerra dels estatunidencs.
Els avions japonesos atacaren en dues onades, amb un total de 353 avions enemics sobre Oahu. La primera onada era comandada pel Kaigun Chūsa Fuchida. Sis avions no van poder enlairar-se per dificultats tècniques. Estava formada per:
1r Grup — (objectius: cuirassats i portaavions)
50 bombarders Nakajima B5N armats amb bombes perforadores de blindatge de 800kg, organitzats en 4 seccions
40 bombarders B5N armats amb Torpedes Tipus 91, també en 4 seccions.
2n Grup — (objectius: Ford Island i Wheeler Field
54 bombarders en picat Aixhi D3A armats amb bombes de 250kg
3r Grup — (objectius: aeroports de Ford Island, Hickam Field, Wheeler Field, Barber's Point i Kaneohe)
45 caces Mitsubishi A6M Zero pel control aeri i atacs a objectius terrestres.
La segona onada
Gairebé no va haver cap separació temporal entre ambdues onades, tan sols una breu pausa abans de què tornessin a caure les bombes. La segona onada estava comandada pel Kaigun Shōsa Shigekazu Shimazaki. Quatre avions no van poder enlairar-se degut a dificultats tècniques. Aquesta onada estava formada per:
1r Grup — 54 bombarders Nakajima B5N armats amb bombes de 249kg i de 54kg per objectius diversos;
27 B5N dirigits als camps d'aviació i hangars de Kaneohe, Ford Island i Barbers Point
27 B5N dirigits als camps d'aviació i hangars de Hickam Field
2n Grup — (objectius: portaavions i creuers)
81 bombarders en picat Aixhi D3A armats amb bombes de 250kg, en 4 seccions
3r Grup — (objectius: aeroports de Ford Island, Hickam Field, Wheeler Field, Barber's Point i Kaneohe)
36 caces Mitsubishi A6M Zero pel control aeri i atacs a objectius terrestres.
Les diferents seccions arribaren als punts d'atac gairebé simultàniament des de diverses direccions.
Dels 402 avions nord-americans a Hawaii, 188 van ser destruïts, i dels 159 danyats, 155 van ser-ho a terra. Gairebé cap d'ells estava a punt per enlairar-se per defendre la base. Dels 33 PBYs a Hawaii, 24 van ser destruïts i 6 més van quedar danyats.
27 B5N dirigits als camps d'aviació i hangars de Kaneohe, Ford Island i Barbers Point
27 B5N dirigits als camps d'aviació i hangars de Hickam Field
2n Grup — (objectius: portaavions i creuers)
81 bombarders en picat Aixhi D3A armats amb bombes de 250kg, en 4 seccions
3r Grup — (objectius: aeroports de Ford Island, Hickam Field, Wheeler Field, Barber's Point i Kaneohe)
36 caces Mitsubishi A6M Zero pel control aeri i atacs a objectius terrestres.
Les diferents seccions arribaren als punts d'atac gairebé simultàniament des de diverses direccions.
Dels 402 avions nord-americans a Hawaii, 188 van ser destruïts, i dels 159 danyats, 155 van ser-ho a terra. Gairebé cap d'ells estava a punt per enlairar-se per defendre la base. Dels 33 PBYs a Hawaii, 24 van ser destruïts i 6 més van quedar danyats.
55 aviadors japonesos i 9 submarinistes van morir en acció. Dels 414 avions japonesos disponibles, es van perdre 29 durant la batalla (9 durant la primera onada i 20 en la segona), amb 74 més danyats pel foc antiaaeri.
Reaccions a l'atac
Reaccions a l'atac
L'atac causà una commoció inicial a tots els Aliats al teatre del Pacífic. Les pèrdues posteriors van fer que l'alarma s'assentés. Poques hores després que s'iniciés l'atac a Pearl Habor (no obstant, al dia següent, 8 de desembre de 1941, doncs era a l'altre costat de la línia internacional del canvi de data), les tropes japoneses iniciaren un atac matutí a Hong Kong, seguits d'atac a Filipines, a l'illa de Wake, Malàisia, Tailàndia, així com l'enfonsament el HMS Prince of Wales i el HMS Repulse a la costa de Malàisia, fent que Churchill afirmés posteriorment que en tota la guerra mai no he rebut un cop tan directe. No hi ha cap gran vaixell britànic o americà a l'oceà Índic o al Pacífic llevat dels supervivents americans de Pearl Harbor que es dirigeixen a Califòrnia. En aquesta vasta extensió d'aigües el Japó és suprem i a tot arreu estem nus i afeblits.
El 8 de desembre el Congrés dels Estats Units declarà la guerra a l'Imperi Japonès, sent l'únic vot contrari a aquesta decisió el de Jeannette Rankin. Els Estats Units estaven cecs d'ira, tant per l'atac com pel fet que no havien rebut prèviament una notificació de trencament de relacions, considerant ambdues accions com traïdores. Roosevelt signà la declaració de guerra aquell mateix dia, referint-se al 7 de desembre com un dia que viuria en infàmia (en una declaració que passaria a la història) al dirigir-se a la sessió conjunta del Congrés. Seguint la intensificació de la mobilització militar, el govern estatunidenc començà a adoptar una economia de guerra.
El 8 de desembre el Congrés dels Estats Units declarà la guerra a l'Imperi Japonès, sent l'únic vot contrari a aquesta decisió el de Jeannette Rankin. Els Estats Units estaven cecs d'ira, tant per l'atac com pel fet que no havien rebut prèviament una notificació de trencament de relacions, considerant ambdues accions com traïdores. Roosevelt signà la declaració de guerra aquell mateix dia, referint-se al 7 de desembre com un dia que viuria en infàmia (en una declaració que passaria a la història) al dirigir-se a la sessió conjunta del Congrés. Seguint la intensificació de la mobilització militar, el govern estatunidenc començà a adoptar una economia de guerra.
L'atac a Pearl Harbor uní a una nació dividida com res més no ho podria haver fet: tot d'una, uní als estatunidencs en contra del Japó, i probablement va fer possible l'adopció de la política de rendició incondicional presa per les Forces Aliades. Per tant, hi ha historiadors que creuen que: "l'atac a Pearl Harbor condemnà al Japó a la derrota degut a que despertà al gegant adormit doncs, independentment de què els dipòsits de combustibles o que els tallers de maquinària haguessin estat destruïts, o que els portaavions haguessin estat sorpresos a port i enfonsats, la capacitat industrial dels Estats Units, un cop mobilitzada, va ser capaç de proveir de recursos en abundància a tots els escenaris de guerra."
L'Alemanya Nazi declarà la guerra als Estats Units l'11 de desembre, quatre dies després de l'atac japonès. Encara que Hitler no tenia obligació de fer-ho segons els acords del Pacte Tripartit, ho considerà una mera formalitat degut a que la Marina estatunidenca portava mesos participant a la batalla de l'Atlàntic. Hitler subestimà la capacitat industrial i militar estatunidenca, i pensava que la guerra amb el Japó alleugeria la seva situació. Això indignà doblement als estatunidencs, permetent així als Estats Units entrar obertament a l'escenari europeu de la guerra donant suport al Regne Unit, accions que retardaren per un temps la resposta total dels Estats Units al Pacífic.
.svg){kind=link}
.svg){kind=link}
